La paraula creadora

La literatura és aquella part de la llengua que recrea el món amb una càrrega expressiva de tanta intensitat que substituïx els elements del món amb la paraula sola. D'expressivitat va plena la parla quotidiana que s'ha fet al llarg del temps. Però en els autors i les autores d'una llengua és on podem trobar exemples magistrals. A les aules del Centre de Formació de Persones Adultes també dediquem un temps a comentar entre tots obres i fragments d'obres. Dilluns passat aprofitant l'entrada del dia 17 de gener del Rodamots vam fer una anàlisi d'un fragment de Camí de sirga de Jesús Moncada: "De banda de nit, un cerç aspre i efímer, encara que algú insinuaria després que no era cerç sinó una rufagada estranya que venia d'on mai no havia bufat el vent, va esgarrapar la vila. Una ràfega s'encanonà per la Baixada de la Ferradura i s'endugué la pols assolada de les runes de la casa de Llorenç de Veriu; va regolfar a la plaça dels Sants i esbatanà els finestrals mal tancats d'un balcó del casal dels Torres i Camps. Allí udolà per cambres i passadissos, va moure cortinatges, descompassà el pèndol del gran rellotge del despatx i va fer sonar les llàgrimes de cristall del llum del menjador abans d'encalmar-se i morir finalment en el Saló de les Verges Màrtirs." El fragment és breu,però deixa una bona mostra de la gran novel·la de Jesús Moncada. A l'aula vam posar de manifest com l'inici arriba amb una pinzellada de misteri: " De banda de nit, un cerç aspre i efímer", com si de la foscor s'alçara aquest element transparent que és el vent, però malgrat que no es veu té la qualitat d'aspre; el vent és aspre perquè sobre la pell i els objectes actua com una ferramenta que raspa, i tots hem experimentat que les raspallades com més ràpides, més són sentides. Aspre i efímer, dos adjectius que desenvolupen el seu significat en els sintagmes que apareixen tot seguit. Primer en un to misteriós l'autor assegura que algú parla d'una "rufagada estranya que venia d'on mai no havia bufat el vent" com si sortira de la mateixa nit, de la mateixa boira sobre el riu. Tot seguit l'acció "va esgarrapar la vila" ens porta a l'adjectiu aspre. Les dos construccions següents omplin este temps efímer d'accions pròpies del nostre coneixement del món real i imaginari, accions del vent: una ràfega violenta, més intensa com més efímera; que s'encanona per un carrer estret, que alça la pols, que regolfa i esbatana els finestrals; udola, mou cortinatges, fa malbé el pèndol d'un rellotge, i fa sonar les llàgrimes de cristall d'un llum. El text així es carrega de sensacions, ens situem al mig del carrer o potser al balcó del casal dels Torres i Camps. El gust de pols, el tacte de les partícules i el tacte dels objectes, el moviment llampant sobre la vista, el so retumbant a les oïdes, i el gust aspre que ens queda a la gola. Estes van ser algunes de les característiques que mostraren els alumnes, i encara ens en deixen algunes al tinter. Prova de com es pot construir el món amb la paraula, amb els mots que cada dia ens porta el Rodamots,però també amb els que podem cercar al diccionari i al nostre món.