Els parlars valencians

El passat 20 d'abril Vicent Beltran Calvo va presentar a l'auditori del centre social José Bernabéu Alberola la segona edició d'Els parlars valencians.

El llibre de Vicent Beltran i Carles Segura editat pel Servei de Publicacions de la Universitat de València descriu de manera molt exhaustiva la riquesa lingüística al llarg del territori valencià. La bona rebuda de l'obra es mostra en les diferents reimpressions que ha tingut i a Mutxamel ens va arribar la segona edició, que millora la primera.

El llibre és el resultat de l'interés dels autors per la seua llengua, fins i tot abans d'estudiar a la Universitat ja paraven atenció sobre les paraules que els envoltaven. Després van vindre els anys de Filologia Catalana, i les respectives tesines, tesis i treballs. Han realitzat entrevistes a milers de persones, i han visitat prop de tres-cents pobles. Els informants són persones de més de setanta anys, “fills i néts de cada poble i a poder ser que no hagen eixit massa per a evitar contaminacions lingüístiques. És el procediment habitual en dialectologia, perquè l’objectiu és identificar el parlar tradicional, les formes heretades».

Un altre dels objectius, que s'assolix cada volta que els receptors en tenen coneixement, és fer recobrar l'autoestima en la forma de parlar i que passen d’avergonyir-se de la seua manera de parlar a sentir-se orgullosos de com ho fan. Una obra que, tal i com reflectix la seua acollida i com n'hi van gaudir els assistents, té interés molt més enllà de l’àmbit purament acadèmic. És a dir, qualsevol persona interessada pot trobar-hi informació ben explicada sense necessitat de tindre coneixements teòrics de dialectologia.

A més cal remarcar que al llarg de les entrevistes es manifesta que les maneres dels parlars valencians compartixen amb la resta del domini lingüístic català més del 90% de característiques, tant lèxiques com morfosintàctiques. Però com que a l'hora d'estudiar la llengua destaquen més les poques coses que ens diferencien que les comunes, i les que escapen de la norma més que les moltes normatives, «el que cal és que la gent s’adone que la seua forma de parlar és igual de bona que qualsevol altra, i que tot i que en situacions formals cal renunciar a algunes coses, hem de valorar el que parlem. Cal adequar-se a cada context, però no titlar com a incorrectes les variants dialectals. Així, a més, estimarem més la nostra llengua i la utilitzarem més».

A la fira no vages

A la Fira no vages ... El dijous 12 d'abril, segon dijous després de Pasqua, un any més com des d'en fa més de cinc-cents celebraren estes terres el dia de la Faç Divina. Més enllà del fet religiós a Mutxamel i Sant Joan, este dia baixaven a Santa Faç, com anomenaven monestir i les poques cases que al voltant es van construir, a la Fira. Anar a la fira representava tota una festa on es podien comprar estris i ferramentes que al llarg de l'any no trobaven en cap altre lloc: des de bunyols a botijons, cànters, botiges i gerres, sense oblidar xiulets, campanetes, torró de nóvia o canya dolça. El coneixement de la llengua està molt vinculat al coneixement dels costums i al nostre apropiament del món. Sempre m'agrada fer notar que mentre que per alguns el mot Santa Faç ho arreplega tot, per a Mutxamel i Sant Joan tenim tres paraules. Santa Faç fa referència unicament al nucli construït i habitat, monestir i cases; la Faç Divina és la icona sagrada, Faç Divina Misericòrdia era el clam que feien servir per a demanar la intersecció divina i que també, alguns en altres contextos quotidians, la fan servir davant d'accions extremes; i per últim el dia de la Fira, era el dijous que celebrava la festa. I com que sempre a casa eixe deia es recordava la dita: A la Fira no vages, si no tens diners. Al que es contestava: I a la Mare de Déu d'Agres si promesa no tens. (si no tens promés) Per això hem demanat una redacció que tinguera com a títol: A la Fira no vages... Estes són algunes i els seus autors. A LA FIRA NO VAGES SI NO TENS DINERS! Ester Montenegro Bernabeu Recorde quan era petita i la meua àvia em deia: a la Fira no vages si no tens diners; i tot seguit em donava alguna moneta perquè poguera anar-hi i gaudir de les atraccions. Quan arribava la festivitat de la Santa Faç, tota la joventut del poble es posava molt contenta, ja arribava l’hora d’anar a la festa. Les meues amigues i jo quedàvem amb altres xics i xiques del poble a la porta de l'ajuntament i tots junts baixàvem caminant fins a Sant Joan on ens preníem un gelat i, després continuàvem fins arribar a la Santa Faç. Abans no era com ara, jo duia diners per poder pujar a una atracció o dues i havia de decidir molt bé a quina de totes preferia pujar, tot i que sempre guardava uns pocs diners per comprar-me un tros de canya dolça... m’encantava! Després de passejar tot el matí del diumenge per la fira tornàvem a casa a dinar. Quan tornava a casa la meua iaia sempre em preguntava per la fira i em contava com era de diferent aquesta quan ella era petita: abans la gent aprofitava la fira per comprar graelles, casseroles, perols de fang,... coses que abans no es venien al poble i havien d’esperar que es celebrara la fira per a poder comprar-les. La Fira que va conéixer la meua àvia no és la Fira que jo vaig conéixer i possiblement la que jo conec ara, no és la que els meus nets coneixeran. A LA FIRA NO VAGES, SI NO TENS DINERS José Francisco Antón Soler Ara fa pocs dies ha sigut la Fira de la Santa Faç, fira que he de dir que és molt popular entre els habitants de la comarca de l’Alacantí. És popular perquè en el seu origen era un dels únics punts on es podia comprar “cacharros” de fang, eines de metall per a la cuina o el bancal, dolços que no es trobaven a les tendes del poble, etc. Avui ha perdut aquesta característica, ja que podem comprar de tot en qualsevol moment gràcies a les noves tecnologies, però continua sent un punt de reunió, així com una excusa per passar un bon matí o una bona vesprada. Jo enguany no he pogut anar per diverses raons que no venen al cas, però he de confessar que m’ha sabut malament, ja que solc anar-hi tots els anys. No pel fet de comprar, sinó per passejar i gaudir de l'ambient de festa que es respira, a més d’aprofitar i fer un poc d’esport, ja que solem anar caminant des de Mutxamel. M’agrada perquè sempre et trobes a gent coneguda, parles amb ells, rius una estona, veus les últimes novetats al món dels “mercats ambulants”, a les paradetes i sempre acabes comprant alguna cosa, quasi sempre innecessària, o bé per a tu o bé per a algun familiar. La Fira de Santa Faç: el preu d’un botijó et deixarà botijós. Valentí Santacreu Fernández A Alacant tenim l’orgull de ser els depositaris d’una de les relíquies religioses més importants de l’església catòlica. Es tracta del llenç de la Santa Faç, protegida dins de la seua fornícula, que es troba al seu cambril, una capella petita al monestir i convent del mateix nom, situat entre el poble de Sant Joan i la ciutat d’Alacant.  La tradició mana que el segon dijous rere Dijous Sant, amb la intenció de visitar i venerar el sagrat llenç (també conegut com de la Verònica), se celebre una romeria popular i una fira. Alguns pelegrins van vestits amb la brusa típica hortolana, sovint de color negre, encara que la hi pots trobar també a ratlles, i un mocador al coll amb disseny de quadres amb els colors blanc i blau, que són representatius de la ciutat. Prou important és portar sabates còmodes i no oblidar un barret de palla i, si sospitem que l’oratge es pot girar, un impermeable. Un altre element essencial a la romeria són les vares de canyes que acompanyen el caminant, amb ramulles de romer dalt.  A més de la peregrinació popular, hi ha també una comitiva oficial dels romeus amb les autoritats civils i eclesiàstiques que, amb una rèplica de la relíquia, ix des de la cocatedral de Sant Nicolau, travessa el carrer Major i baixa per l’avinguda de Dénia, per la carretera fins a aplegar al monestir. Cal dir que al camí hi trobarem un lloc d’avituallament on servixen rotllets d’anís i mistela, que hi faran el camí més lleuger.   En aplegar i fer la visita dins del monestir, la jornada es torna més festiva i molt completa. És habitual parar a menjar als voltants de la fira, a l'ombra de pins i xiprers o acampant en els camps propers, entre oliveres i garrofers, gaudint d'un dia típic en què els reis de la gastronomia són la truita de creïlles, el conill amb tomaca fregida, les sardines, el salat, la pericana, l'embotit o les faves, integrants del típic esmorzaret alacantí. A l’hora de dinar, la paella és un clàssic, especialment de carn i verdures, bé maridada amb vi d’ací, de la millor terreta del món, o simplement traure uns entrepans i unes llandes de cervesa de la motxilla i ja n’hi ha prou. A les postres, com que són tradicionals les parades de venda ambulant de torrons i dolços típics, que mai falten, farem una recerca entre els productes habituals de la Fira: dàtils d’Elx, pa de dàtil o figa, torró de nóvia, coques d'ametla, regalíssia, pastilles de torró i els gossets de massapà de Xixona, sempre acompanyats amb eixe vi dolç de «solera i mare» que anomenem Fondellol, darrerament produït a Monòver, el Pinós o Villena, però sense oblidar que les seues vinyes es trobaren primerament a Mutxamel i Sant Joan. Si no eres d’estalviar, no pots anar-te’n sense triar que t’has de comprar entre les paradetes de la fira, que et presenten gran varietat de coses. Prepara la butxaca. En primer lloc l’artesania tradicional, com els productes de terrisseria, que habitualment estan situats enfront del monestir, on trobem atifells de mans del canterer com càntirs i botiges, també xiulets, campanelles i vidrioles amb forma de porquet.  En segon lloc, les paradetes d’artesania de fusta, amb els típics gaiatos i forques de diverses grandàries i els típics coberts de fusta: culleres, forquetes, espàtules, i tauletes de tallar per a la cuina. En darrer lloc, també per als cuiners i les cuineres, les parades d’olles, cassoles o paelles i altres innombrables objectes a la venda en negocis regentats per diverses generacions de famílies artesanes.   De la mateixa manera els xiquets, com des de sempre, seguixen decantant-se per les pomes de caramel, el cotó de sucre o la canya dolça i et demanaran acostar-vos a la fira d'atraccions i pujar a la nòria, cotxes de xoc, naus voladores, cassoles que giren a velocitats diabòliques, micos gegants i trens fantàstics. Ja sabeu el que cal fer. Per descomptat hi ha també gran varietat de parades d'articles religiosos, especialment dedicats a la Faç Divina que competixen amb la xicoteta tenda de les germanes clarisses a l'interior del monestir, i per a completar el quadre de la Fira no poden faltar mai tómboles amb premis assegurats (si t’ho creus, és clar), xurreries, i altres establiments mòbils de restauració on podem menjar o bé picar alguna cosa d’última hora. Tot i que la joventut és més de furtar un carro de supermercat, omplir-lo de beguda i anar-se’n a la platja de Sant Joan a fer el borinot i acabar en urgències amb un coma etílic, tot és fer festa.   Molts diners t’has deixat a la Fira, pelegrí? Millor no faces el compte o no tornaràs l’any que ve.